16 de març 2019

PATRICIA CASTÁN, El Periódico.
Barcelona

La plaça Reial ha obert un any de celebracions amb una exposició sobre la dura
vida de 10 refugiats a la ciutat.  Es un «punt de fuga on conflueixen històries».

Maritza és una de les 10 persones que aquests dies regnen a la plaça Reial. És una dels 10 refugiats o demandants
d’asil amb algunes històries viscudes abans d’aterrar a Barcelona que fan posar els pèls de punta. És una dels 10 veïns d’una
ciutat on ha pogut començar a escriure una nova vida. A tots ells, a més d’un passat terrible i un futur esperançat, els uneix formar part del relat –fotogràfic i humà– que dibuixa Línia de fuga, l’exposició que valentament va ocupar fa uns dies la plaça Reial (a pèl i al mig del carrer, desafiant l’incivisme) com a primer acte de la celebració dels 20 anys de vida de la seva Associació d’Amics i Comerciants.
Els durs rostres de la migració forçosa criden el vianant com un imant. No deixen indiferent. La mostra es va gestar per desig exprés de l’entitat i la Fundació Setba, que volien contextualitzar vides anònimes d’aquests nous ciutadans i aclarir conceptes entorn de la immigració. Els «punts de fuga», definits com a «lloc geomètric en què convergeixen les projeccions de les rectes paral·leles a l’espai» són la metàfora de les trajectòries d’aquests 10 personatges arribats de punts i patiments tan dispars fins a Barcelona. A l’associació van pensar que la plaça també exercia de punt de fuga ciutadà, «on conflueixen i passen infinites realitats alhora».
Maritza constata que tot i que el drama de la immigració forçosa s’associï en els últims temps a èxodes com el de Síria, el currículum i les coordenades de cadascun dels seus protagonistes són dispars. Aquesta dona nascuda a Hondures, per exemple,
relata des de l’exposició una vida de contínua fugida a causa dels abusos sexuals i, finalment, de l’homofòbia, que la portat a encaixar a la capital catalana com a refugiada des del 2013. Ningú la identificaria com a tal al saló de tatuatges Diosas que va
obrir a la ciutat, simbolitzant la seva lluita en femení. Té 48 anys i es va criar als bordells on treballava la seva mare, va patir abusos sexuals per part de familiars i va fugir als Estats Units amb 16 anys, on, malgrat viure uns anys de felicitat –i assumir el seu lesbianisme–, va ser expulsada «per les deportacions impulsades per Bush el 2004». De nou a Hondures i després de denunciar l’assassinat d’una de les seves millors amiguesper ser homosexual, va ser amenaçada de mort i es va haver d’escapar de la nit al dia del país. Va triar Barcelona, tot i que fins al 2011 no va saber que podia demanar asil pel risc que la seva condició sexual i la seva denúncia policial suposava per a la seva vida al seu país.

Integració necessària Des d’Amics i Comerciants de la plaça Reial posen èmfasi en com el comerç –que proven de dinamitzar juntament amb la cultura com a motors de la zona– es converteix en el salvavides de molts migrants quan inicien una nova vida a ultramar. Explica Javier Corso, comissari de la mostra, fotògraf autor de les peces i fundador d’Oak Legends –que investiga i documenta temes–, que durant sis mesos van treballar al costat d’un investigador i una dissenyadora per donar-li forma i
preparar la publicació (en sèrie limitada) que l’acompanya. Allà i a la seva web il·lustren també sobre les diferències entre migrants, les seves procedències i la complexitat de provar i aconseguir la categoria de refugiat. Van haver de «filtrar moltes persones per triar històries» que s’atrevissin a exposar-se sota el focus i confessar-se. Que la mostra sigui enmig de la plaça era imprescindible: volien missatges directes i públics, que «es creuin amb el ciutadà, el facin aturar-se i voler saberne
més». En els pròxims mesos confien a poder expandir les imatges per més districtes.

Com la de l’ucraïnès Andrii, amb una vida de pel·lícula, després del que va viure en la crisi de Crimea el 2014, quan va exercir de voluntari civil i va ser detingut i apallissat, acusat d’espionatge. Després de denunciar a la policia, la fiscalia li va comunicar que no podia garantir la seva seguretat i va fugir de Kíev cap a Barcelona. No va aconseguir l’asil per la via estatal i va recórrer a un
programa municipal, fins a aconseguir una resolució favorable de «dret de protecció subsidiària». La policia ucraïnesa encara pregunta als seus familiars per aquest graduat en Farmàcia, per si seguís al país.
Però aquí, Andrii s’ha reinventat com a mosso de magatzem mentre convalida estudis i somia crear la seva empresa.
Retrat de la por Les fotos (a la plaça fins al dia 25) alineen també les pors d’Alain, un camerunès que ha sol·licitat asil
per persecució política –«jo envelleixo, però els meus ideals no», sentencia–; Amina, nascuda a la part siriana del Kurdistan i que durant anys va viure sense papers a Barcelona, on va aconseguir el seu somni d’estudiar una carrera; Yaasir, somali víctima del terrorisme i sol·licitant d’asil; Lambert, de Guinea i supervivent doble: a un intent d’assassinat per part dels seus oncles i, després a una esfereïdora travessia pel desert de Mali, Algèria, el Marroc i una ruta per mar en la qual va perdre cinc amics, fins a arribar a demanar l’asil a la capital catalana; el palestí Mahmoud, doblement «refugiat» també al seu país; el sahrauí Enhamed, apàtrida; George, refugiat de Sierra Leone per patir homofòbia, i Laura, víctima de la delinqüència organitzada de les colles dels Mara a Hondures.

Els 20 anys de l’associació donaran per a més muntatges culturals, socials i també lúdics (música, cine, ioga, tallers familiars….) aquests mesos, trencant tòpics del que no és només vedat turístic.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *